Josep Maria Bech

Josep Maria Bech
Càrrec: 
Membre ordinari
Informació de contacte: 

COSES DE FENOMENOLOGIA QUE HE PUBLICAT:

LLIBRES:

Conciencia intencional y diferencia ontológica. Un estudio sobre la filiación fenomenológica del primer Heidegger (Barcelona: EUB 1988) ISBN 84-7528-417-5

L’efectiva orientació fenomenològica de la fase inicial en el pensament de Heidegger ha estat objecte d’una inacabable controvèrsia. No pot haver dubte que entre el pensament fenomenològic i la seva refracció en l’obra de Heidegger hi ha alhora evidents lligams i paleses discrepàncies. Fan referència a qüestions tan cabdals com ara: mètode, veritat, finitisme, interpretivisme, temporalitat, transcendentalisme i objectivisme. En conseqüència, aquest llibre te com a fita especificar i avaluar la innovadora empenta que (a vegades massa agosaradament) sol ser assignada a la “ontologia fonamental”.

● De Husserl a Heidegger. La transformación del pensamiento fenomenológico. (Barcelona: EUB 2002) ISBN 84-8338-276-8

Aquest llibre analitza la commoció soferta pel pensament fenomenològic quan Heidegger va posar en qüestió la noció d’un subjecte autònom, autorreferent i autoconstituït. Aquest impuls profundament revisionista, associat a un Dasein amb vocació projectiva que apareixia com el nou punt arquimedià pel pensament, va semblar frontalment oposat a la ja ben arrelada herència de Husserl. Al mateix temps, aquesta obra examina el múltiple i contradictori lligam que mantenen les dues posicions filosòfiques, posant de relleu les seves profundes discrepàncies alhora que desencobreix algunes tàcites coincidències. També s’esforça per il·luminar el perllongat efecte d’aquests mateixos antagonismes en algunes corrents eminents del pensament contemporani.

● Merleau-Ponty. Una aproximación a su pensamiento. (Barcelona: Anthropos 2005) ISBN 84-7658-724-4

Proposa una lectura del pensament de Merleau-Ponty basada en un escrutini minuciós de la seves obres publicades i inèdites, i recollint alhora la munió gairebé inabastable d’interpretacions que els especialistes n’han fet arreu del món durant el més de mig segle transcorregut des de la seva mort. Recercant un equilibri satisfactori, sens dubte difícil d’assolir, entre els successius períodes de la producció filosòfica de Merleau-Ponty, aquest llibre s’esforça per clarificar els seus múltiples temes i motius, alhora que intenta entendre com estan entrellaçats. Tot i procurant, al mateix temps, fer intel·ligible la seva diversitat, a vegades desconcertant.

PARTS DE LLIBRE:

“Merleau-Ponty i Bourdieu, entre fonamentació i facticitat”. De la pàg. 139 a la pàg. 152 de: Fonamentació i facticitat en l’idealisme alemany i la fenomenologia, ed. per S. Turró. (Barcelona: SCF 2007) ISBN 84-7283-894-3

Com es notori, en la noció de “habitus” encunyada per Bourdieu conflueixen un cert número de les preocupacions filosòfiques més característiques de Merleau-Ponty. Però també succeeix que l’altiu antiintel·lectualisme merleau-pontià no només ajuda a clarificar la disposició reflexiva general del mateix Bourdieu sinó que, per damunt de tot, posa de relleu que algunes crucials perspectives teòriques, de fet mai no posades en pràctica pel sociòleg, han romàs latents en el seu pensament.

“Institution at the Crossroads: Ontological Extension or Corporeal Restatement?”. De la pàg. 201 a la pàg. 248 de: Merleau-Ponty: Thinking Without Dualisms Today [Chiasmi 11], ed. per M. Carbone, L. Lawlor i P. Rodrigo. (París: Vrin 2009) ISBN 88-57500-26-8

La fragilitat conceptual i la insatisfactòria tematització que, en el pensament de Merleau-Ponty, afecten el crucial concepte de “institució”, van dur al filòsof a una arduosa cruïlla de camins. La ruta de sortida que ell va escollir, tanmateix, pot semblar escassament encertat en el nostre temps (al menys pel que fa a les perspectives de realització que el seu pensament aparenta contenir), sobre tot si se’l compara amb el camí de sortida alternatiu que la seva pròpia doctrina suggereix però que Merleau-Ponty va desdenyar.

“El weberianismo de Merleau-Ponty”. De la pàg. 211 a la pàg. 247 de: La sombra de lo invisible. Merleau-Ponty 1961-2011, ed. per L. Alvarez Falcón. (Madrid: Eutelequia 2011) ISBN 978-84-939443-3-9

Malgrat les paleses diferències entre els temes i els objectius dels dos pensadors, el cert és que Merleau-Ponty comparteix amb Max Weber no només una característica bifocalitat metodològica sinó, sobre tot, un cert nombre de crucials disposicions operatives. Entre elles destaquen la necessitat d’imposar sentit a una realitat-rerafons de la que ens separa l’“hiatus irracional”, la minuciosa atenció als subtils però omnipresents efectes de la cultura, o un tarannà fonamental de caràcter constructivista i no-adeqüacionista, i per això mateix irrevocablement possibilista.

“Merleau-Ponty como filósofo de la cultura, la sociedad y la historia”. De la pàg. 239 a la pàg. 280 de: Merleau-Ponty Viviente, ed. per M. T. Ramírez Cobián. (Barcelona: Anthropos 2012) ISBN 978-84315260-22-6

Es notori que el pensament de Merleau-Ponty conté constants referències a temes de caràcter històric, social, i polític. Per conrear aquests interessos el filòsof va construir sengles “ontologies especials”, però el cert és que aquests suports conceptuals dóna’n la impressió d’anul·lar-se els uns als altres si se’ls examina amb el deteniment escaient. En el pensament merleau-pontià, de tota manera, es pot albirar un virtual “punt de fuga” de caràcter cultural que molt bé podria conciliar aquestes divergents ontologies.

“Penser le visuel, visualiser la pensée. Modèle perceptif et politique de la vision”. De la pàg. 299 a la pàg. 325 de: Merleau-Ponty: Sciences, Images, Événements [Chiasmi 14], ed. per F. Leoni. (París : Vrin 2013) ISBN 978-2-7116-4375-2

L’aspiració de Merleau-Ponty que el seu model “perceptivista” pel pensament tingués un abast i una validesa universals, i malgrat el diagnòstic optimista de molts dels seus seguidors, en realitat es va veure en gran part frustrada. La seva innovadora empenta va assolir un èxit només a mitges quan va haver d’afrontar els problemes filosòfics que plantegen l’acció històrica o la pràctica política, i de fet es va revelar inoperant quan va pretendre escrutar en profunditat el pensament d’alguns autors canònics.

Être brut or Nature. Merleau-Ponty Surveys Schelling”. De la pàg. 149 a la pàg. 186 de: The Barbarian Principle. Merleau-Ponty, Schelling, and the Question of Nature, ed. per J. Wirth i P. Burke. (New York: SUNY Press 2013) ISBN 978-1-4384-4848-0

Cap a 1957, el pensament de Merleau-Ponty va experimentar un dramàtic canvi d’orientació que de fet va tenir dues cares, atès que hi pot ser observada una alteració més aviat superficial en el bell mig d’una metamorfosi profunda. Tot i que hom ha intentat explicar aquesta bifront transformació per haver estat simultània amb l’episodi d’intens interès que portà Merleau-Ponty a aprofundir en la filosofia natural de Schelling, en realitat només pot ser entesa a partir d’uns determinants d’evident caire “externalista”.

ARTICLES:

● “Les conseqüències metodològiques de l'autointerpretació de Husserl”. Anuari de la Societat Catalana de Filosofia 3 (1989), pp. 109 – 124.

Són notòries les dificultats de Husserl a l’hora d’interpretar el seu propi pensament, sobre tot en les ocasions en què, abandonant el cofoisme programàtic, va haver de fer front a les conseqüències de la seva innovadora reflexió. D’una banda aquest article vol comprendre a fons les seves fluctuants interpretacions del “giravolt idealista” inaugurat per les Idees. D’altra banda demostra que aquestes mateixes indecisions de Husserl ajuden a entendre els orígens de la “primera” filosofia de Heidegger perquè posen de manifest un dilema crucial: ¿es va limitar a revitalitzar unes idees que havien romàs sedimentades en la tradició filosòfica, o bé va ser determinada per les apories del pensament fenomenològic?

“Sentit originari i transgressió interpretativa: dues fases en la formació de la consciencia hermenèutica”. TAULA-UIB 13-14 (1990), pp. 169-190.

En la fenomenologia conflueixen dos actituds de signe obertament oposat. Una d’elles és l’interès, sens dubte autènticament fenomenològic, a assolir un acostament asèptic i fefaent a la “cosa mateixa”, sense que cap addició o interferència puguin enterbolir aquest depurat accés. L’altra és l’omnipresent temptació interpretativa, articulada sobre un “als” enganyós i trasbalsador. En la seva “ontologia fonamental”, Heidegger va voler assolir una adequada síntesi d’aquestes oposades tendències. L’escrutini dels seus procediments ajuda a entendre retrospectivament l’ambigua posició de Husserl pel que fa a l’ingredient hermenèutic que se sol infiltrar fins i tot en el pensament més alambinat.

“Temporalidad finita y diferencia ontológica”. Convivium 11 (1998), pp. 102-127.

Pretén elucidar la tensió entre l’ingredient finitista i el compromís ontològic en la “primera” filosofia de Heidegger, tot i admetent que aquesta bifront adscripció imposa al filòsof una metodologia circular que té un signe més aviat desconcertant. Aquesta pessimista constatació esdevé reforçada pel fet que la fonamentació dels ens per el Ser de cap manera no exclou la paradoxal fonamentació del Ser per part dels propis ens.

“La radicalización heideggeriana del pensamiento fenomenológico”. Convivium 13 (2000), pp. 78-104.

Defensa la tesi que les afinitats metodològiques entre la “ontologia fonamental” de Heidegger i la fenomenologia de Husserl (on el compromís transcendental vindria a ser el correlat de la professió de fe hermenèutica) encobreixen de fet la seva flagrant disparitat des d’un punt de vista temàtic. Manté així mateix que l’automanifestació del Ser és incompatible amb el ressò antimetodològic que la tradició fenomenològica assigna a la immediatesa. En haver revisat el transcendentalisme presencialista de Husserl, va transformar Heidegger de soca-rel la metodologia fonamentada en la “intuitivitat presentificadora” i la va adaptar a una noció de “fenomen” dramàticament ampliada.

“El pensamiento de la no-coincidencia”. Convivium 16 (2003), pp. 57-94.

Manté que el pensament de Merleau-Ponty es fonamenta de manera predominant en la categoria de la “no-coincidència”. O sigui que es basa (dit en el seu propi vocabulari) en la “divergència o écart”, la “no-transparència” o la “no-adequació”, atès que tant la percepció com el coneixement, segons el seu punt de vista, son lluny de lliurar les coses percebudes o conegudes. La realitat es manifesta impregnada de transcendència, i de la mateixa manera el pensament ha de recórrer la “inquietant distància” que separa el subjecte de si mateix i que s’interposa entre cada objecte i la seva identitat. En conseqüència apareixen mancades de fonament algunes notòries afirmacions sobre la “reversibilitat” que pretesament Merleau-Ponty hauria assignat al doblet “distància vs. immediatesa”.

“El proyecto filosófico de una ‘ciencia de la pre-ciencia’”. Convivium 18 (2005), pp. 173-194.

En haver afirmat el caràcter “originari” i “immotivat” de la natura, alhora que s’esforçava per reconduir la ciència al mateix món natural, preteòric i antepredicatiu, que la va propiciar, Merleau-Ponty va posar les bases d’una modalitat inèdita de pensament que bé mereix el nom de “ciència de la pre-ciència”. La principal aspiració d’aquesta paradoxal “protociència” és recusar la ceguesa de la “ciència normal” davant la realitat primordial que la fa possible. És palès, en tot cas, que la profunditat de la nostra vida perceptiva mai no hauria estat filosòficament tematitzada sense la intrèpida immersió de Merleau-Ponty.

“De los ‘límites de la fenomenología’ a la ‘embriología del ser’”. Investigaciones Fenomenológicas 4 (2005), pp. 243-280.

Percep Merleau-Ponty com una mena de “pensador nòmada” (o com diria Lévi-Strauss: proveït d’una “mentalitat neolítica”) perquè la seva trajectòria filosòfica va abastar interessos i orientacions ben diversos. Aquest article pretén fer intel·ligibles els (a vegades desconcertants) reenfocaments i rectificacions merleau-pontians, començant per la seva revisió de l’herència de Husserl (que Merleau-Ponty creia haver capgirat), i culminant en les seves múltiples temptatives per aplanar la diferència fenomènica entre pensar i sentir.

“Merleau-Ponty y las orientaciones fenomenológicas en historiografía del pensamiento”. Investigaciones Fenomenológicas (núm. especial de 2008), pp. 17-48.

La doctrina de Merleau-Ponty sobre l’“ombra filosòfica” que ha acompanyat (i acompanya la lectura que nosaltres en fem avui en dia) les obres canòniques del pensament al llarg del temps, i que ell identifica com la principal raó (que d’altra banda va romandre oculta) de que les doctrines exposades hagin estat històricament preeminents, alhora sintetitza i transcendeix les precedents doctrines fenomenològiques (les defensades per Heidegger i Fink van ser les principals) que van abordar les perplexitats, tant teòriques com metodològiques, dutes a la llum per l’actual historiografia filosòfica.

“El legado filosófico de Merleau-Ponty ante el dilema fundamental de nuestro tiempo”. Aurora 9 (2008), pp. 51-61.

A fi d’aprofondir en el pensament de Merleau-Ponty, analitza una crucial controvèrsia filosòfica del nostre temps (el debat entre els punts de vista subjectivista o internalista i els que defensen l’objectivisme i l’externalisme) a la llum de les doctrines que ell ens va llegar. El nucli reflexiu de la filosofia merleau-pontiana, dit en altres paraules, serveix per esclarir la picabaralla contemporània entre les posicions immanentista i contextualista.

“La intencionalitat operant (fungierende Intentionalität)” Anuari de la Societat Catalana de Filosofia 26 (2015), pp. 117 – 131.

A la intencionalitat d’acte o tètica, fonament dels actes de la consciència, la fenomenologia contraposa la intencionalitat operant o latent (fungierende Intentionalität). És la unitat natural i antepredicativa del món i de la nostra vida, traspua en el nostre paisatge interior (desitjos, valoracions, projectes, records) més que en el coneixement objectiu, revela que una constitutiva passivitat, anònima, opaca, involuntària i cega, sosté i condiciona l’activitat intencional, i palesa que el cos com a motricitat és l’executor espontani i universal que roman anònim en precedir la reflexió objectivadora. Aquesta noció sorgeix en l’obra de Husserl i Fink, preval en la de Merleau-Ponty, i reorienta “arqueològicament” la doctrina.